L’Idescat proporciona tres escenaris de projeccions de població (alt, mitjà i baix), basant-se en diferents hipòtesis de fecunditat, esperança de vida i fluxos migratoris. En qualsevol cas, sembla que els fluxos migratoris seran constants a curt i llarg termini, el que farà que Catalunya pugui augmentar el sector població en edat de treballar i tothom sap els efectes positius que això podria tenir en les contribucions a la seguretat social o el finançament del sistema de pensions.

A partir d’aquesta projecció de l’Idescat ens venen al cap algunes reflexions: si realment comptem amb la població nouvinguda per eixamplar la piràmide de població amb més naixements i en el tram dels 18 als 65 anys, amb els evidents beneficis que això comporta, no seria hora que l’estat es replantegés la llei d’estrangeria? Es a dir, comptem amb la  participació de les persones immigrants en la nostra societat però assumim sense miraments que passaran un mínim de tres anys en l’economia submergida o en la marginalitat, que és al que els aboca l’actual llei. Aquí hi ha alguna cosa que grinyola.

I  com gestionaran les diferents administracions aquesta contradicció els propers deu anys? Hi haurà algun canvi en les polítiques migratòries durant la propera dècada? O haurem de seguir les entitats donant resposta subsidiària a les necessitats de la població nouvinguda? Com sempre, tot depèn del punt de vista des del qual es miren els fenòmens migratoris, o representen un problema o una oportunitat.