A Santa Coloma, la realitat de les persones nouvingudes (especialment d’origen llatinoamericà, magribí i xinès) presenta molts reptes:

1. La urgència de la comunicació funcional

La majoria de persones que arriben a la ciutat busquen aprendre castellà primer per una qüestió de pragmatisme:

• Interacció immediata: El castellà és la llengua predominant als comerços, els mercats i les places de Santa Coloma.

• Xarxes de suport: Moltes de les xarxes d’ajuda mútua i feines informals (neteja, cura de persones, construcció) funcionen exclusivament en castellà.

• Saturació de cursos: Sovint, les llistes d’espera per a cursos de castellà per a estrangers (ELE) són més llargues que les de català, creant un coll d’ampolla per a qui necessita la llengua per moure’s pel dia a dia.

2. El català com a “llengua de tràmits”

Per a molts nouvinguts, el català es veu com una barrera o un requisit imposat més que com una oportunitat:

• Arrelament social: Per obtenir l’informe d’arrelament, cal demostrar el coneixement del català. Això genera una demanda de cursos “per obligació” que l’administració a vegades no pot cobrir amb prou agilitat.

• Distància emocional: Si el nouvingut viu en un barri on no sent parlar català mai, percep la llengua com una cosa “institucional” i llunyana, la qual cosa dificulta la seva integració real en la cultura local.

3. La paradoxa de la doble càrrega

Demanar a una persona que acaba d’arribar i que està treballant hores excessives que aprengui dues llengües simultàniament és un repte enorme. Aquí és on neix la percepció de demanda no satisfeta:

• Volen aprendre la llengua del carrer (castellà) per sobreviure.

• Han d’aprendre la llengua de l’administració (català) per regularitzar la seva situació.

• Sovint, l’oferta pública es concentra en el català, deixant la formació en castellà en mans d’entitats socials o el tercer sector, que estan desbordats.

A Integramenet, les classes de llengües, català i castellà, es duen a terme gràcies a: